Llibre llegit: El estado de las cosas de Kortatu. Lucha, fiesta y guerra sucia.

Sota aquest nom llarg i difícil de memoritzar s’hi amaga un lúcid assaig de Roberto Herreros i Isidro López sobre el que va suposar l’esclat del que els autors denominen com a Rock Radical Basc (RRB) i el fenomen social i generacional que va suposar en l’Euskadi dels anys de la Transició i posteriors. El fil conductor d’aquest relat és la carrera musical d’un dels grups de referència dels anys vuitanta: Kortatu. I la trajectòria personal dels seus integrant durant aquells anys.

El llibre, de 219 pàgines i editat al 2013 per Lengua de Trapo, té com a punt de partida l’any 1979. Des del punt de vista internacional, el 1979 és l’any d’edició de London Calling del grup The Clash. Un treball que suposa el salt a la fama del grup londinenc i que és un dels pilars bàsics de la cultura punk per entendre-la com un fenomen de masses. Paral·lelament, al juliol de 1979, el Front Sandinista d’Alliberament Nacional entra a Managua, culminant el procés de la Revolució Sandinista i constituint-se com un referent internacional pel que respecta al contrapoder del capitalisme i l’assoliment del poder mitjançant la lluita armada en el laboratori polític i camp de proves, revolucionari i contrarevolucionari,que va ser l’Amèrica Llatina durant la segona meitat del segle XX.

Al mateix temps, amb l’inici dels anys vuitanta s’iniciava a Euskal Herria un procés de reconversió industrial traumàtic que suposava el toc de gràcia a una societat que ja vivia a remolc de la inestable situació econòmica en el global de l’estat espanyol. La destrucció de llocs de treball i la precarització de les condicions de vida en les zones més urbanes i densament poblades d’Euskal Herria van esdevenir un camp de cultiu d’una nova generació amb unes expectatives de futur gairebé nul·les del que els hi podia reportar el nou període polític i econòmic que s’iniciava amb la fi del Franquisme. És en aquest context on conflueixen el fenomen de masses del punk i aquesta generació sense expectatives de futur, per bastir una contracultura a base ràdios lliures, fanzines, cases okupades i lletres i músiques ben diferents a la que escoltaven el seus pares.

Segons Herreros i López, l’existència d’aquest magma social i conjuntura és el mínim indispensable pel sorgiment de grups de música que intentin explicar una nova realitat i que intentin donar resposta a una nova demanda de consum d’oci. L’aflorament de grups musicals que expliquen aquesta nova realitat amb els nous ritmes que els hi arriben especialment d’Anglaterra, són incessants. Hertzainak o Cicatriz a Vitòria, Eskorbuto a Santurtzi, RIP a Mondragón, Barricada a Pamplona, M.C.D a Bilbao o BAP! a Andoain; són un mapa més que significatiu i representatiu del que va representar aquella onada cultural que va desembocar en un moviment juvenil àmpliament transversal que trencava de ple amb la generació dels seus pares. Una autèntica xarxa social alternativa i un pol contracultural en ple consens social entorn la Transició espanyola i completament antagònic a la Movida Madrileña, subvencionada i institucionalitzada pel mateix Estat i els mitjans de comunicació.

El tercer element indispensable per fer possible aquest relat és l’existència d’un conflicte armat a Euskal Herria i l’espiral “d’acció-reacció-repressió” que es desencadena al llarg dels anys vuitanta i que té com a punt àlgid la posada en funcionament del terrorisme d’Estat amb els GAL a Iparralde i l’aplicació del Plan ZEN (Zona Especial Norte). Un pla policial posat en pràctica el 1983 i que té com a intenció frenar la situació insurreccional i de forta conflictivitat social present a Euskadi i Navarra mitjançant el decret d’estat d’excepció per ambdues comunitats autònomes.

És en aquest context d’àmplia conflictivitat social, descontentament popular i una situació de guerra total entre ETA i l’Estat en que el moviment polític de l’esquerra abertzale troba en el RRB una nova eina de comunicació amb els sectors més joves. Un canal de transmissió ja existent com és la música però amb un registre i un llenguatge completament nou i que malgrat tenir una certa continuïtat política en el contingut, trenca absolutament amb el fil cultural basc de les generacions anteriors encarnat per cantautors com Mikel Laboa, Benito Lertxundi o el col·lectiu cultural i musical basc Ez Dok Amairu.

Aquest és l’escenari en el que els germans Muguruza (Fermín i Íñigo) juntament amb Treku Armendáriz, tots tres d’Irún, inicien el projecte musical de Kortatu. Un projecte musical innovador arreu de l’Estat que combina ritmes jamaicans com l’ska i reggae i més urbans com el punk amb lletres que parteixen del descontentament social fins a arribar progressivament a lletres amb un alt contingut polític, al mateix temps que l’èuscar va guanyant terreny al castellà com a llengua vehicular del grup. Ràpidament Kortatu esdevé el grup referència del RRB i la banda sonora d’una generació desencantada amb l’herència política rebuda, la situació econòmica actual i que pateix en primera persona les conseqüències de l’aplicació de l’estat policial. Kortatu es situa en l’epicentre d’una creativitat cultural i musical que aconsegueix agermanar el moviment polític de l’esquerra abertzale amb les noves generacions nascudes en els anys del baby boom i que pateixen els estralls d’una catastròfica situació social, política i econòmica.

En els seus anys d’activitat musical, 1984-1988, Kortatu edita sis treballs d’una creixent qualitat musical i instrumental i justament decideix dissoldre’s en el punt més àlgid de la seva notorietat musical. La conclusió a la que ens aboquen els autors és en la genuïnitat d’aquest moviment cultural arreu de l’Estat i del paper d’altaveu que exerceix Kortatu per enviar un missatge concret en un moment concret i la paradoxa que suposa que un missatge fruit d’una conjuntura única com varen ser els anys vuitanta a Euskadi hagi deixat una petjada tant profunda tant en el panorama musical com en el moviment juvenil basc. Els autors assenyalen també que la dissolució de la banda coincideix amb una sèrie de canvis globals que condicionen el final de segle i l’inici del següent. L’any 1989 cau el Mur de Berlín, i amb ell la principal referència i contrapès al model econòmic del capitalisme. Van prenent cos els acords de Maastricht que confluiran en l’Europa de l’euro. Amb la caiguda del Mur, també moren les darreres lluites armades a Europa, les Brigades Roges a Itàlia o la Rote Armee Fraktion a Alemanya o d’altres com l’IRA i la mateixa ETA consideren que hi ha un empat tècnic amb l’estat i inicien les seves respectives converses de pau amb finals molt dispars. Les guerrilles llatinoamericanes prenen consciència de la necessitat d’apostar per la via política per a la conquesta del poder ja que l’hegemonia política dels EUA resultant de la caiguda del Mur les deixa en una situació de feblesa estratègica que els hi impedeix apostar per aquesta via. Un canvi de paradigma mundial i social en el que els autors, per un costat obren l’interrogant sobre si Kortatu hagués pogut adaptar el seu missatge; però per l’altra banda assumeixen com un èxit rotund el relleu de la banda que en fa Negu Gorriak.

La de Kortatu és una mort musical d’èxit i voluntària. Rarament vista en el panorama musical i de la qual Negu Gorriak o la discogràfica Esan Ozenki en són els hereus directes del projecte musical que va ser Kortatu i de la incidència que va tenir en la joventut basca com a grup bandera d’una nova cançó protesta i d’una generació que va viure a cavall del Pla ZEN, la reconversió industrial, la Transició i el creixent consum massiu de drogues que es va produir als anys 80.